dimecres, 24 de maig de 2017

Fa 11 anys arribaves (Aran)

22. 05. 2017 Febre

Dia 12 al 14 #ovu


Dorms al meu costat i et sento respirar. És dilluns i no has anat a l’escola. La febre puja i baixa i tot sovint et quedes endormiscat. Embolcallat entre dues mantes, amb el pijama posat i els llavis entreoberts, et miro i m’adono del pas del temps. Fa 11 anys. Fa 11 anys que naixies. Un matí, a Corbera de dalt, a la casa d'enmig del bosc.

Era el mes d’abril, un divendres. La nit abans havíem sopat a Barcelona, a propet de casa d’una amiga, amb ella, el pare i les padrines. El Jan s’ho va passar genial al sopar. A ell, la festa sempre li anava bé; tant cansat va quedar que va arribar adormit a casa. Se’ns va fer tard, però jo em trobava força bé. Notava que les contraccions que arribaven encara de tant en tant, ara però ho feien amb més intensitat, i constrenyien no només la zona abdominal, també, i amb força, l’àrea lumbar. S’acostava el part.

El primer cop que vaig sentir una contracció de part em vaig quedar ben sobtada. Era ben curiós experimentar com tota la musculatura es constrenyia, de dalt cap a baix, amb una precisió i una força immensa que jo creia incapaç generar a voluntat. 

Tenia clar que faltava poquet. Vaig arribar a casa i ens vam allitar, com em costava estar estirada boca amunt, em vaig posar al llit de costat amb un coixí molt gran a l’esquena i un altre entre les cames. Recordo que al primer embaràs algú em va dir que no m’estirés de costat, que dificultava el rec sanguini cap a l’úter. Apa que no vaig patir quan la panxa, de grossa, em feia tan difícil estirar-me boca amunt pel reflux gàstric i la incomoditat de pressionar l’àrea lumbar. Finalment vaig investigar una mica i vaig descartar-ne la perillositat. Aquella nit vaig poder descansar bastant bé.

Em vaig despertar cap a un quart de set del matí, les contraccions eren més fortes i doloroses, constrenyien ben fort les lumbars i ja tenien una recurrència rítmica. Tranquil·la i contenta, vaig avisar ton pare i vàrem trucar les llevadores i la resta de gent. Sentia que el moment era a prop. Les contraccions eren cada 20 minuts. En l’hora següent van arribar a casa del dret, les padrines, les dues llevadores, una companya de la casa de naixements que s’estava formant com a doula i el seu fill Aran, de 20 mesos, de qui havíem agafat la idea del teu nom.

Cada persona tenia una missió. Roba, coixins i tovalloles, cuina, cotxe per emergències, cura del Jan, gestió de la temperatura ambient, emocional o del cansament, música. La missió ajudava a centrar el seu pensament en alguna cosa que no només fos nosaltres dos. L’atenció és una força impressionant, cal tenir-ne cura, i en un moment en el que és tant important romandre focalitzada amb l’atenció centrada dins d’una mateixa, res millor que facilitar-ho donant alguna cosa important a fer a cada persona present. Esperar durant no se sap quantes hores, escoltant un treball de part que ve acompanyat de vocalitzacions, crits, gemecs, respiracions sorolloses i riures, pot ser motiu de tensió incòmoda per a persones no avesades.

Les contraccions van accelerar el ritme, arribaven cada 12 minuts. Les llevadores van arribar i em van veure en treball de part, tranquil·la. Van deixar les coses a la taula i es van apropar a nosaltres amb un aparell per a escoltar els batecs. Allà estava, rítmic, fort, el so de la vida m’arrencava un somriure de pau i ganes. Coll de l’úter a 10 centímetres i cap perfectament encaixat. Tot anava bé. Ambdues van marxar a seure en silenci a un racó de l’enorme menjador a on hi teníem la taula gran amb les cadires.

Les padrines eren per allà, anaven a munt i avall sense fer enrenou, xiuxiuejaven mentre buscaven tovalloles, la teva robeta de primera posada, sortien de la cuina amb un got d’aigua o una mica de suc de taronja acabat de fer. Una d’elles era amb el Jan, que em mirava fixament amb els seus ulls enormes i preguntava perquè la mama a vegades cridava tant. Amb 22 mesos ja formulava perfectament les preguntes que volia fer i escoltava ben atent les respostes. La padrina li explicava que tu estaves a punt de néixer i que la mama t’estava acompanyant.

Jo caminava donant voltes pel menjador, agraïa el moviment. Quan m’aturava en un lloc, reprenia amb els peus un lleu balanceig rítmic mentre amb les mans em fregava la panxa suaument tot fent-hi petits cercles. El contacte era un dels nostres llenguatges. També et parlava, et cantava, et movia, et pensava. Els camins per a comunicar-nos eren i són molts i diversos.

El pare era a prop meu, quan pujava la contracció m’ajudava fent-me de suport, i m’abraçava subjectant-me mentre baixava, després, jo reprenia el moviment fins la següent. En un dels moments de quietud per la meva ment va creuar un pensament, no em sentia capaç d’un part tant llarg com l’anterior; “tant de bo aquest sigui més ràpid”, no em sentia físicament capaç d’aguantar les més de 48 hores del Jan.

Ho seria. Passats tres quarts de vuit les contraccions ja eren cada 8 minuts. Llavors ja duraven força, prop d’un minut cada contracció, entre pujada i baixada. La bossa es va trencar, un puf! d’aigua va esquitxar-me les cames i el terra al meu voltant. Uns fils d’aigua neta i calenta baixaven relliscant-me per les cames. Poc a poc em vaig apropar al llit doble que ens feia de sofà i vaig demanar que em posessin un coixí pels genolls just davant. No volia seguir d’en peus i la idea de recolzar les lumbars en algun lloc em resultava impensable. La roba em feia nosa, tenia la lumbar tant adolorida que el contacte amb el vestit em resultava irritant i me la vaig treure. La pell em suava, tot i que no recordo tenir ni calor ni fred.

El teu pare em va ajudar a ajupir-me, mentrestant, algú em col·locava una tovallola i un coixí gegant sota els genolls. Vaig recolzar els braços sobre el llit i hi vaig descansar la barbeta mentre deixava la mirada perduda a través dels finestrals. La claror del dia ja es feia evident. El raigs del sol tot just començaven a escolar-se entre els arbres que envoltaven la casa, lliscant per les grans finestres fins el menjador. Els ocells feia estona que celebraven i deien bon dia.

Una de les llevadores es va aixecar mentre deia a l’altre, “ja ve”. Es van apropar a mi, i la mateixa em va mirar als ulls i em va dir: “Si tens ganes d’empentar, empenta. Espera que baixi la contracció i quan acabi, llavors empenta. No ho facis abans”. A la següent contracció vaig notar com el teu cap començava a sortir, vaig sentir com sortia i com tornava a entrar. La contracció durava tant i era tant intensa, que m’era impossible empentar quan en baixava la intensitat. Estava exhausta. El teu cap sortia fins veure’s mig nassarró i es tornava a amagar. Així va ser durant dues contraccions. Jugàvem a fet i amagar.

En aquells instants vaig viure una experiència molt curiosa. Vaig sentir-me com abandonant el meu cos. Em veia des de dalt, veia la corona del meu cap, com si jo fos al sostre. Tot d’una vaig pensar, “mira, ara sóc d’on ve l’Aran”. De seguida vaig tornar, un silenci gegant i amorós m’abraçava. Vaig decidir escoltar-me a mi i emprendre la respiració, que havia aturat i em vaig deixar anar per a fer força acompanyar la contracció. El teu cap va sortir sencer. Les llevadores em van dir que a la següent ja series tot fora, i que era adient que no fes molta força. Només calia acompanyar la contracció. Així ho vaig fer i tot seguit vas sortir, lliscant directe a les mans de les llevadores. Éren les 8.15h.

Recordo que en aquell moment vaig viure uns instants d’angoixant incertesa. De sobte tota l’atenció va recaure en tu i en les quatre mans de les dues llevadores que et manipulaven tot parlant entre elles. La cançó repetitiva que entonaves amb els teus plors relaxava la tensió dels segons de silenci que havíem viscut en els moments anteriors. T’havien estirat sobre d’una tovallola al terra, darrera meu. Quedaves fora del meu angle de visió i això em neguitejava molt. Volia sostenir-te ja entre els meus braços! Em vaig girar, encara de genolls, respirant encara sorollosament, recuperant-me de l’últim esforç. Entreobrint els ulls em vaig atansar a elles, palpant l’aire, buscant-te. Les llevadores parlaven entre elles. Veia bocinets blaus del teu cos aparèixer entre els seus moviments. Havies sortit amb la pell de color blavós i t’estaven fent un reconeixement. El teu cor s’havia accelerat molt i van esperar un parell de minuts, mentre et fregaven amorosament la pell amb les mans per ajudar a relaxar-te i recuperar el color rosat de la pell.

De sobte va arribar un altra contracció. Ja sabia que havia d’expulsar la placenta, però amb l’atenció tan concentrada en tu m’havia descuidat i no n’estava previnguda. M’havia allunyat del sofà i no hi arribava per recolzar-m’hi. Dues persones van aparèixer a ambdós costats i em van ajudar a incorporar-me, mentrestant, una de les llevadores posava una palangana sota meu. El cordó encara bategava i ens unia físicament. Després vaig saber que te n’havies fet un collaret suau de dues voltes dins la panxa amb el cordó. I que mentre jugàvem a fet i amagar va quedar tant pressionat que durant uns instants no hi passava oxigen. Per això el cor et bategava de pressa, recuperant el batec perdut, una mica espantat. I per això eres un príncep blau. Està clar que no te m’haguessis caigut. Anaves ben subjecte.

Un cop la placenta va ser a la palangana vaig tornar a jeure sobre els genolls, al coixí. Era una placenta roja i ben grossa. S'hi veia l'arbre de la vida de l'entramat circulatori, els canals grans i petits que havien facilitat formar i créixer el teu cos, nodrint-te i emportant-se allò que ja no et calía. 3.950gr pesava el teu cos als 30 minuts de néixer. En quant vaig normalitzar la respiració una mica, vaig veure que ja eres molt a prop meu. El teu pare et sostenia mentre parlava amb tu i s’apropava a mi mentre jo jeia per alliberar les meves mans i sostenir-te. La teva pell estava calentona i encara bastant granatosa, i el teu cos era tovet i amanyagable. Tenies els ulls de petit tibetà, com els tenia jo quan vaig néixer. Amb les galtones ben rodones i el cabell fosc. Feies una olor deliciosa, a nouvingut, la mateixa que han fet els teus germans i germana al néixer i que va minvant la intensitat durant els primers dos anys de vida, fins que és substituïda per d’altres olors i aromes aliens i personals. Una onada gegant d’emoció se’m va amuntegar als ulls i a la gola. No podia deixar d’expressar quant de bonic eres, i quant d’amor sentia emergir de dins meu. Una padrina va apropar-se amb els peücs, les manyoples i el gorret. Era el mes d’abril i tot i la tovallola que t’embolcallava se’t quedaven els peus i les mans fredes.

Em vaig reclinar sobre un coixí a on hi havien posat un gran empapador. Les llevadores van fer totes les comprovacions adients, tot era correcte. No hi havia hagut cap esquinçament. Ja havien començat les contraccions de recuperació de l’úter de després del part. Estava bastant cansada físicament i les rampes les notava molt més doloroses que les del propi part i també molt més que les del part anterior. Tenia inflats els llavis de la vulva i els notava bategar, sobretot quan sagnava lleugerament, en cada contracció d’involució. Estava més còmode amb les cames entreobertes i els genolls en alt. Sobre la panxa tova i buida, el coixí de lactància m’ajudava a tenir-te a prop del pit, així t’alletava còmodament, mentre et mirava i t’acaronava.

El Jan ja era amb nosaltres. En quant et va veure aparèixer es va voler acostar a tu. Va haver de ser molt valent i tenir molta paciència, i va aconseguir esperar el moment adient. En quant li vàrem permetre es va quedar estirat a prop del pit que tu no usaves i de tant en tant l’usava ell; mentrestant, fixava la mirada ara en tu, ara en mi, ara en tu, ara en mi. Poc va trigar en acaronar-te ell també, mentre somreia i mamava alhora.

Quan la Inma Marcos i la Roser Garcia, les llevadores, van haver revisat la placenta, va ser portada a la cuina, tallada, incorporada en petits trossets i triturada amb el suc de taronja natural acabat de fer que prenia durant aquell dia i els següents. Les rampes eren molt més suportables gràcies a aquell meravellós batut vermellós i reconstituent que resultava deliciós de prendre en aquells moments. 

Obres un ull, després l’altre, em mires endormiscat, la febre segueix sent alta. Te m’acostes y t’arrapes a mi. Sento com l’escalfor s’escampa pel meu braç i m’arriba al pit i al cor. Acosto la meva galta al teu cap. Tornes a tancar els ulls. 11 anys tens ara amor. I t’estimo tant com el primer dia, i cada dia que passa, una mica millor.