22. 05. 2017 Febre
Dia 12 al 14 #ovu
Dorms al meu
costat i et sento respirar. És dilluns i no has anat a l’escola. La febre puja
i baixa i tot sovint et quedes endormiscat. Embolcallat entre dues mantes, amb
el pijama posat i els llavis entreoberts, et miro i m’adono del pas del temps.
Fa 11 anys. Fa 11 anys que naixies. Un matí, a Corbera de dalt, a la casa d'enmig
del bosc.
Era el mes
d’abril, un divendres. La nit abans havíem sopat a Barcelona, a propet de casa
d’una amiga, amb ella, el pare i les padrines. El Jan s’ho va passar genial al sopar.
A ell, la festa sempre li anava bé; tant cansat va quedar que va arribar
adormit a casa. Se’ns va fer tard, però jo em trobava força bé. Notava que les
contraccions que arribaven encara de tant en tant, ara però ho feien amb més
intensitat, i constrenyien no només la zona abdominal, també, i amb força,
l’àrea lumbar. S’acostava el part.
El primer cop que
vaig sentir una contracció de part em vaig quedar ben sobtada. Era ben curiós
experimentar com tota la musculatura es constrenyia, de dalt cap a baix, amb
una precisió i una força immensa que jo creia incapaç generar a voluntat.
Tenia clar que faltava poquet. Vaig arribar a casa i ens vam allitar, com em costava estar estirada boca amunt, em vaig posar al llit de costat amb un coixí molt gran a l’esquena i un altre entre les cames. Recordo que al primer embaràs algú em va dir que no m’estirés de costat, que dificultava el rec sanguini cap a l’úter. Apa que no vaig patir quan la panxa, de grossa, em feia tan difícil estirar-me boca amunt pel reflux gàstric i la incomoditat de pressionar l’àrea lumbar. Finalment vaig investigar una mica i vaig descartar-ne la perillositat. Aquella nit vaig poder descansar bastant bé.
Tenia clar que faltava poquet. Vaig arribar a casa i ens vam allitar, com em costava estar estirada boca amunt, em vaig posar al llit de costat amb un coixí molt gran a l’esquena i un altre entre les cames. Recordo que al primer embaràs algú em va dir que no m’estirés de costat, que dificultava el rec sanguini cap a l’úter. Apa que no vaig patir quan la panxa, de grossa, em feia tan difícil estirar-me boca amunt pel reflux gàstric i la incomoditat de pressionar l’àrea lumbar. Finalment vaig investigar una mica i vaig descartar-ne la perillositat. Aquella nit vaig poder descansar bastant bé.
Em vaig despertar
cap a un quart de set del matí, les contraccions eren més fortes i doloroses,
constrenyien ben fort les lumbars i ja tenien una recurrència rítmica. Tranquil·la i contenta, vaig
avisar ton pare i vàrem trucar les llevadores i la resta de gent. Sentia que el moment era a
prop. Les contraccions eren cada 20 minuts. En l’hora següent van arribar a
casa del dret, les padrines, les dues llevadores, una companya de la casa de
naixements que s’estava formant com a doula i el seu fill Aran, de 20 mesos, de
qui havíem agafat la idea del teu nom.
Cada persona tenia
una missió. Roba, coixins i tovalloles, cuina, cotxe per emergències, cura
del Jan, gestió de la temperatura ambient, emocional o del cansament, música.
La missió ajudava a centrar el seu pensament en alguna cosa que no només fos
nosaltres dos. L’atenció és una força impressionant, cal tenir-ne cura, i en un
moment en el que és tant important romandre focalitzada amb l’atenció centrada
dins d’una mateixa, res millor que facilitar-ho donant alguna cosa important a
fer a cada persona present. Esperar durant no se sap quantes hores, escoltant
un treball de part que ve acompanyat de vocalitzacions, crits, gemecs,
respiracions sorolloses i riures, pot ser motiu de tensió incòmoda per a
persones no avesades.
Les contraccions
van accelerar el ritme, arribaven cada 12 minuts. Les llevadores van arribar i
em van veure en treball de part, tranquil·la. Van deixar les coses a la taula i
es van apropar a nosaltres amb un aparell per a escoltar els batecs. Allà
estava, rítmic, fort, el so de la vida m’arrencava un somriure de pau i ganes.
Coll de l’úter a 10 centímetres i cap perfectament encaixat. Tot anava bé.
Ambdues van marxar a seure en silenci a un racó de l’enorme menjador a on hi
teníem la taula gran amb les cadires.
Les padrines eren
per allà, anaven a munt i avall sense fer enrenou, xiuxiuejaven mentre buscaven
tovalloles, la teva robeta de primera posada, sortien de la cuina amb un got
d’aigua o una mica de suc de taronja acabat de fer. Una d’elles era amb el Jan,
que em mirava fixament amb els seus ulls enormes i preguntava perquè la mama a
vegades cridava tant. Amb 22 mesos ja formulava perfectament les preguntes que
volia fer i escoltava ben atent les respostes. La padrina li explicava que tu
estaves a punt de néixer i que la mama t’estava acompanyant.
Jo caminava donant
voltes pel menjador, agraïa el moviment. Quan m’aturava en un lloc,
reprenia amb els peus un lleu balanceig rítmic mentre amb les mans em fregava
la panxa suaument tot fent-hi petits cercles. El contacte era un dels nostres
llenguatges. També et parlava, et cantava, et movia, et pensava. Els camins per
a comunicar-nos eren i són molts i diversos.
El pare era a prop
meu, quan pujava la contracció m’ajudava fent-me de suport, i m’abraçava subjectant-me mentre
baixava, després, jo reprenia el moviment fins la següent. En un dels moments de quietud per la meva ment
va creuar un pensament, no em sentia capaç d’un part tant llarg com l’anterior;
“tant de bo aquest sigui més ràpid”, no em sentia físicament capaç d’aguantar
les més de 48 hores del Jan.
Ho seria. Passats tres quarts de vuit les contraccions ja eren cada 8 minuts. Llavors ja duraven força, prop
d’un minut cada contracció, entre pujada i baixada. La bossa es va trencar, un
puf! d’aigua va esquitxar-me les cames i el terra al meu voltant. Uns fils d’aigua
neta i calenta baixaven relliscant-me per les cames. Poc a poc em vaig apropar
al llit doble que ens feia de sofà i vaig demanar que em posessin un coixí pels
genolls just davant. No volia seguir d’en peus i la idea de recolzar les lumbars
en algun lloc em resultava impensable. La roba em feia nosa, tenia la lumbar
tant adolorida que el contacte amb el vestit em resultava irritant i me la vaig
treure. La pell em suava, tot i que no recordo tenir ni calor ni fred.
El teu pare em va
ajudar a ajupir-me, mentrestant, algú em col·locava una tovallola i un coixí
gegant sota els genolls. Vaig recolzar els braços sobre el llit i hi vaig
descansar la barbeta mentre deixava la mirada perduda a través dels finestrals.
La claror del dia ja es feia evident. El raigs del sol tot just començaven a
escolar-se entre els arbres que envoltaven la casa, lliscant per les grans
finestres fins el menjador. Els ocells feia estona que celebraven i deien bon
dia.
Una de les
llevadores es va aixecar mentre deia a l’altre, “ja ve”. Es van apropar a mi, i
la mateixa em va mirar als ulls i em va dir: “Si tens ganes d’empentar,
empenta. Espera que baixi la contracció i quan acabi, llavors empenta. No ho
facis abans”. A la següent contracció vaig notar com el teu cap començava a
sortir, vaig sentir com sortia i com tornava a entrar. La contracció durava
tant i era tant intensa, que m’era impossible empentar quan en baixava la
intensitat. Estava exhausta. El teu cap sortia fins veure’s mig nassarró i es
tornava a amagar. Així va ser durant dues contraccions. Jugàvem a fet i amagar.
En
aquells instants vaig viure una experiència molt curiosa. Vaig sentir-me com abandonant
el meu cos. Em veia des de dalt, veia la corona del meu cap, com si jo fos al
sostre. Tot d’una vaig pensar, “mira, ara sóc d’on ve l’Aran”. De seguida vaig
tornar, un silenci gegant i amorós m’abraçava. Vaig decidir escoltar-me a mi i emprendre
la respiració, que havia aturat i em vaig deixar anar per a fer força acompanyar la contracció. El
teu cap va sortir sencer. Les llevadores em van dir que a la següent ja series
tot fora, i que era adient que no fes molta força. Només calia acompanyar la
contracció. Així ho vaig fer i tot seguit vas sortir, lliscant directe a les mans de les
llevadores. Éren les 8.15h.
Recordo que en
aquell moment vaig viure uns instants d’angoixant incertesa. De sobte tota
l’atenció va recaure en tu i en les quatre mans de les dues llevadores que et
manipulaven tot parlant entre elles. La cançó repetitiva que entonaves amb els
teus plors relaxava la tensió dels segons de silenci que havíem viscut en els
moments anteriors. T’havien estirat sobre d’una tovallola al terra, darrera
meu. Quedaves fora del meu angle de visió i això em neguitejava molt. Volia sostenir-te
ja entre els meus braços! Em vaig girar, encara de genolls, respirant encara
sorollosament, recuperant-me de l’últim esforç. Entreobrint els ulls em vaig
atansar a elles, palpant l’aire, buscant-te. Les llevadores parlaven entre
elles. Veia bocinets blaus del teu cos aparèixer entre els seus moviments. Havies
sortit amb la pell de color blavós i t’estaven fent un reconeixement. El teu
cor s’havia accelerat molt i van esperar un parell de minuts, mentre et
fregaven amorosament la pell amb les mans per ajudar a relaxar-te i recuperar
el color rosat de la pell.
De sobte va
arribar un altra contracció. Ja sabia que havia d’expulsar la placenta, però
amb l’atenció tan concentrada en tu m’havia descuidat i no n’estava previnguda.
M’havia allunyat del sofà i no hi arribava per recolzar-m’hi. Dues persones van
aparèixer a ambdós costats i em van ajudar a incorporar-me, mentrestant, una de
les llevadores posava una palangana sota meu. El cordó encara bategava i ens
unia físicament. Després vaig saber que te n’havies fet un collaret suau de
dues voltes dins la panxa amb el cordó. I que mentre jugàvem a fet i amagar va
quedar tant pressionat que durant uns instants no hi passava oxigen. Per això
el cor et bategava de pressa, recuperant el batec perdut, una mica espantat. I
per això eres un príncep blau. Està clar que no te m’haguessis caigut. Anaves ben
subjecte.
Un cop la placenta
va ser a la palangana vaig tornar a jeure sobre els genolls, al coixí. Era una placenta roja i ben grossa. S'hi veia l'arbre de la vida de l'entramat circulatori, els canals grans i petits que havien facilitat formar i créixer el teu cos, nodrint-te i emportant-se allò que ja no et calía. 3.950gr pesava el teu cos als 30 minuts de néixer. En quant
vaig normalitzar la respiració una mica, vaig veure que ja eres molt a prop meu. El teu
pare et sostenia mentre parlava amb tu i s’apropava a mi mentre jo jeia per
alliberar les meves mans i sostenir-te. La teva pell estava calentona i encara
bastant granatosa, i el teu cos era tovet i amanyagable. Tenies els ulls de
petit tibetà, com els tenia jo quan vaig néixer. Amb les galtones ben rodones i
el cabell fosc. Feies una olor deliciosa, a nouvingut, la mateixa que han fet
els teus germans i germana al néixer i que va minvant la intensitat durant els
primers dos anys de vida, fins que és substituïda per d’altres olors i aromes
aliens i personals. Una onada gegant d’emoció se’m va amuntegar als ulls i a la
gola. No podia deixar d’expressar quant de bonic eres, i quant d’amor sentia
emergir de dins meu. Una padrina va apropar-se amb els peücs, les manyoples i el
gorret. Era el mes d’abril i tot i la tovallola que t’embolcallava se’t quedaven
els peus i les mans fredes.
Em vaig reclinar sobre
un coixí a on hi havien posat un gran empapador. Les llevadores van fer totes
les comprovacions adients, tot era correcte. No hi havia hagut cap
esquinçament. Ja havien començat les contraccions de recuperació de l’úter de
després del part. Estava bastant cansada físicament i les rampes les notava molt
més doloroses que les del propi part i també molt més que les del part anterior.
Tenia inflats els llavis de la vulva i els notava bategar, sobretot quan
sagnava lleugerament, en cada contracció d’involució. Estava més còmode amb les
cames entreobertes i els genolls en alt. Sobre la panxa tova i buida, el coixí
de lactància m’ajudava a tenir-te a prop del pit, així t’alletava còmodament,
mentre et mirava i t’acaronava.
El Jan ja era amb
nosaltres. En quant et va veure aparèixer es va voler acostar a tu. Va haver de
ser molt valent i tenir molta paciència, i va aconseguir esperar el moment
adient. En quant li vàrem permetre es va quedar estirat a prop del pit que tu
no usaves i de tant en tant l’usava ell; mentrestant, fixava la mirada ara en
tu, ara en mi, ara en tu, ara en mi. Poc va trigar en acaronar-te ell també,
mentre somreia i mamava alhora.
Quan la Inma Marcos i la Roser Garcia, les
llevadores, van haver revisat la placenta, va ser portada a la cuina, tallada, incorporada
en petits trossets i triturada amb el suc de taronja natural acabat de fer que
prenia durant aquell dia i els següents. Les rampes eren molt més suportables
gràcies a aquell meravellós batut vermellós i reconstituent que resultava
deliciós de prendre en aquells moments.